Entrada 1
Nosaltres veiem la caiguda del planeta: això és tot?
Henry Thoreau
Ben d’hora m’he despertat avui per intentar trobar un grup d’humans vius refugiats i que m’acceptin al seu clan. Però m’he vestit i he esmorzat. Me l’haig de preparar jo sol, perquè des del dia que va començar tot això que no veig els meus pares.
El primer dia vaig sortir del col·legi abans d’hora perquè es veu que el professor de música havia caigut desmaiat i al cap de pocs minuts era un zombie. Vam sortit tots corrent de l’institut. Quan ja vam ser a fora, ens vam adonar que la ciutat estava deserta. Corrent com un desesperat vaig córrer cap a casa meva i quan vaig arribar els meus pares ja no hi eren. Em vaig ficar a plorar com una magdalena i al final vaig arribar a certes conclusions: o que havien marxat lluny, sense mi, o que havien rebut el virus VRC i ara ja serien morts vivents. Aquest virus reanima les cèl·lules mortes del cos. Quan ja ha sigut hora de sortir he anat a l’escola, per veure si hi havia algú. Sempre que surto de casa aquests dies porto una Desert Eagle, que li vaig agafar a un policia zombie, i de bales no me’n sobren, tinc la comissaria al costat de casa, allà en tenen per donar i per vendre.
Ara mateix estic aqui, desesperat, sense ningú, a dintre d’uns tubs de canalització d’aigua d’unes obres abandonades. Ara estic cansat , després continuaré escrivint.
